Els altres

En la pel·licula "Il Divo" sobre l'ex primer ministre italià Giulio Andreotti, n'hi ha un moment en que este al parlament italià li diu a un company "mira ahi davant. Entre la opossició n'hi ha més andreotistes que entre nosaltres". I no esque estiguera ple de traïdors el seu partit, sinó que la oposició anava a votar, fora quina fora la opció, pensant en ell.
Al País Valencià, si fem la extrapolació, podem dir que és entre la oposició al PP on es troben els més peperos, i no només entre els partits. Perquè realment, si ara el PP desapareguera, què faríem nosaltres?
I el modus és sempre el mateix; fa uns mesos estàvem tots en alerta perquè el PP volia acabar amb la línia en valencià, curiosament amb les autonòmiques pel mig, i fa unes poques setmanes han retirat la seua amenaça. Tot i que ja portaven, després de guanyar les eleccions, amb la proposta al damunt de la taula, però sense parlar-ne... d'això en diem, mantindre la tensió. I esque amb eixa tonteria el PP aconseguix que la oposició actue en base al que ell faça o diga; i per això gasten coses com amenaçar de canviar els noms a ciutats o de no tramitar coses on pose País Valencià.

Continuem perseguint la safanòria?

Heretge

Constate la meua heretgia del valencianisme, la constate perquè estic fart. No s'altere el lector, no m'he passat al bàndol espanyolista, continue sent independentista. Però el valencianisme i la esquerra valenciana, tant lligats l'un a l'altra encara que no sempre tenen per què coincidir, m'avorreixen. I ho fan perquè no aporten res nou, hom vol fer un País, hom construir una societat més justa però a l'hora de portar-ho a la pràctica l'únic que es pot constatar és una actuació enormement infantil. Uns constant "per què"? Com si els valencians fórem les víctimes en un vaixell portat a la deriva per la fúria dels elements. I només es deixa portar, aquell qui vol.
El Corredor Mediterrani, sembla tocat de mort perquè Espanya i França han pactat reforçar el Corredor Central. Les reaccions? "Ens volen eliminar", "tenen por als catalans i valencians", etc... El típic fatalisme de sempre. Tokugawa Ieyasu tenia a la temperança com una de les majors virtuts, i amb temperança i un poc de coneixement, se pot dir que en uns anys (2015, me pareix) s'ha d'alliberar el sector ferroviari. La divisió de la antiga Renfe en Renfe i Adif, va en eixe camí, ja planificat d'antuvi. Quina importància té? Doncs que ara una empresa privada pot construir les línies ferroviàries que crega oportunes, i això té uns indicis, el govern Sarkozy porta uns anys assajant el model privat, i les primeres inversions privades al respecte que ens toquen de prop s'estan fent a la Catalunya Nord, no al centre dels Pirineus. És molt més barat construir per ahi una línia. Així que calma, i observació.
Amb això, s'han afegit les veus de Compromís, que després d'haver escollit a tots els seus representants, es presten ràpidament a dir que si els votem aniran al Parlament a defensar el Corredor Mediterrani. No se jo com vorà Equo, la construcció d'un seguit d'infraestructures que han de tocar el paisatge... I esque esta és altra, si la barreja IPV i Bloc era explosiva, aturada pel congelant dels 180.000 vots, els artificiers decideixen pactar amb un nou partit d'àmbit estatal, en el qual no són pocs els que tenen fòbia al nacionalisme. Ben pensat senyors, arriscant al màxim, total si després tot bota pels aires la única cosa que pot passar és que es cree més desil·lusió (Compromís 1.0), però els valencians ja estem acostumats al fatalisme... Allò d'Estellés de que ens han parit per a vetlar.
I esque en línies generals, tot deixa molt a desitjar; la esquerra i el valencianisme tenim una visió molt "orientalista" de nosaltres mateixos, tota una pluja de tòpics que ens auto-imposem i amb els quals provem de fer política. Una gran errada, perquè l'únic que fem és cultureta, que no cultura. I amb esta ens auto-enganyem. No és negar la qualitat de novel·les i escriptors en la nostra llengua, ni dels assajos, ni de la tasca intel·lectual que portem a terme; però sincerament, aportem alguna cosa al món? Està la nostra veu en la primera fila de les qüestions intel·lectuals del nostre moment al món?
Per tant, decidisc fer-me un heretge. Heretge perquè renegue del fatalisme, perquè estic fart de sentir-me una víctima, perquè no vull llençar-me més al coll de ningú ni dividir el món en bons i roïns, perquè vull comunicar i no parlar per parlar, heretge perquè el model "L'espill" i "l'Octubre" no aporten res, només ens mirem al melic contínuament. Heretge, perquè vull, -perquè com deia aquell- tot comença en u mateix.

Qüestions importants

El Partit Popular és lo pitjor que ens ha passat als valencians. Tot ple de corruptes i imputats. Rita és una borratxa i un boyera, que després va a missa. I Fabra? Està clar que és un mafiós, mira el cognom! I Camps... Com? Què si se per què ho deixà? Mira el primer és que no s'havia d'haver presentat, i la gent imbècil. Mira que votar a un lladre! Ja era hora de que se'n anara ha estat nefast per al País. Està clar que ho ha deixat perquè és un lladre i Rajoy no volia que això el tacara... Ja vorem si Fabra torna a posar TV3. Saps que quan era alcalde de Castelló hi votà a favor? D'això de què volen tallar la línia en valencià se sap alguna cosa? Com no se'n parla molt... que fillsdeputes... I l'atac a Acció Cultural, què? Volen acabar amb nosaltres, és com si visqueren en una reserva indígena. Este País està ple d'idiotes, mira, si els valencians foren negres, votarien el Ku Klux Klan ja ho digué Ferran Torrent.

Mentre el PSOE s'ha suïcidat políticament, i junt amb el PP han dinamitat l'Estat en el que ens trobem. Està clar, però, que n'hi ha coses més importants.

Orgull i Perjudici

La diferència cau en la percepció que diferents individus tenen d'una cosa. A mesura que ampliem el zoom, grups d'individus consensuen entre ells una percepció determinada, creant-se de pas com a tal, i establint que el que per a un grup és una cosa per a altre és una cosa molt diferent; les seues respectives visions del món. Respecte al propi grup es produeix, per la pròpia necessitat de cohesió, una auto-percepció positiva. Des d'altre grup la visió de serà, depenent del context, neutral o d'hostilitat amb un seguit de gradients. La visió positiva d'altre només es dona si l'altre en qüestió, comparteix la mateixa visió del món o molt pareguda, i sobretot si no competeix directament en el mateix àmbit. Així doncs, resumint, el que per a uns és formar part d'un club exclusiu, per a altres és un gueto. El que canvia el nivell de les percepcions pròpies i alienes, i per tant determina el discurs i acció del grup és el poder del que es disposa. Així quan el teu rival té molt de poder no és un dissident, és un totalitari, un feixista, un mentider, etc... Quan té poc poder no és ningú, o bé són enemics insignificants o bé peons que poden ser utilitzats per als propis interessos. Quan tens molt de poder et sents capaç de tot, orgullós, irònicament de la mateixa manera es reacciona sovint quan no se té poder, amb l'orgull també. I esque l'orgull és una defensa, ara bé, no és ni de lluny la millor defensa i de vegades resulta un canó apuntat cap a les pròpies línies.


Quan hom addueix contínuament a la autocrítica en les organitzacions d'esquerra, a més com un element que les auto-defineix, deuria tindre en ment que la autocrítica s'ha de fer intentar superant la barrera de la visió pròpia. Si esta no se supera l'únic que es produeix és, en el millor dels casos, un canvi de càrrecs en la organització en qüestió i bones declaracions. Esta manca de saber mirar-se d'altra forma, junt amb un orgull utilitzat com a defensa del grup, és un dels majors handicaps que la esquerra valenciana, i en especial la valencianista, en té. Ha provocat i provoca, l'ostracisme bé imposat, bé voluntari d'individus que en el mateix moment que mostren un poc de pensament autocrític o noves idees, bé són expulsats o bé se'ls margina conscientment en el millor del casos, provocant que siguen ells mateixos els que es vagen. S'addueix en estos casos al mantindre una línia fixa en el grup, tot i que la major part de les vegades el que està en joc és la posició dels líders del grup i/o la seua cohesió, que en molts casos venen a ser la mateixa cosa. Des de l'aspecte extern, impedeix que entre més gent a participar del projecte, ja que s'obliga a la persona interessada a ingressar a passar per les litúrgies pròpies si esque vol entrar, malgrat que compartisca el leitmotiv polític del grup, i l'únic que se aconsegueix és cremar les il·lusions d'algunes persones. Tot es sacrifica al ídol de l'orgull per a que este mantinga el grup viu i cohesionat i/o als seus líders. Poc importa si som 2 o 40.000.


Per tant tenim un cercle viciós que es manifesta de la següent manera en les organitzacions xicotetes o amb escàs poder com per exemple la esquerra valencianista: al ser un grup amb poc de poder s'activa el mecanisme que permeta mantindre la supervivència d'ell mateix, al cap i a la fi et sents amenaçat contínuament, apareix l'orgull com a mecanisme de defensa ("nosaltres no estem equivocats, són la resta"). El mateix orgull que impedeix mirar-se d'altra manera, el que castiga la "dissidència" i el criticisme. És irònicament el mecanisme de defensa el que et fa previsible. Esta previsibilitat permet que l'altre grup que té el poder sàpiga per on van a anar les teues reaccions i per tant te pot utilitzar com un peó i alhora mantindre't amenaçat tornant a iniciar el cicle. Mentre, tu pensaràs que la resta del món està equivocat i que si els valencians foren Harry Potter, votarien a Voldemort.

La importància de dir-se TV3

“Milers de persones es manifesten pels carrers de València a favor de TV3”, francament posats a escollir haguera estat millor “Milers de persones es manifesten pels carrers de València a favor de més democràcia, més assistència social, drets per a tothom, més poder públic, una televisió pública valenciana de qualitat, la independència, etc...”. Reflexionem en la imatge. Milers de persones, corregisc, milers de valencianistes majoritàriament d'esquerres que se'ls suposa (o que s'atorguen) un nivell cultural elevat i que apel·len contínuament a la raó, es manifesten perquè els han tancat una cadena de televisió. Molts dels quals, els haureu sentit alguna vegada menysprear com la televisió desmobilitza a la gent front a qüestions “importants”. L'autor d'este text no està en contra de TV3 (ahir estigué a la manifestació), tampoc està a favor de la actuació de la Generalitat valenciana, este autor defensa la llibertat d'expressió i el dret a manifestar-se lliurement pel que a hom li rote. Però este autor forma part d'eixa gent que ahir es manifestava ,i opina que la escala de prioritats de la seua gent, amb la que s'identifica, està de cap per avall. Afegiré el fet de situar al PP en el centre de tota la nostra atenció; que és allò que ell volia.

Bé, provem d'analitzar un poc. Per què TV3 ha aconseguit mobilitzar milers de persones, en una de les manifestacions més multitudinàries que s'han produït els últims anys a València? Perquè TV3 és un símbol. Tots coneguem Fuster, tots coneguem Nosaltres, coneguem també la influència que ocasionà; tinguem-ho present. Quan hom intenta valorar TV3 sempre apareixen les mateixes coses, primera cadena de televisió que emeté en la nostra llengua, la cadena amb la qual milers de xiquets s'introduïren en la llengua de Fabra, i la cadena que a l'hora de donar la previsió de l'orat... perdó, el temps, en posava en un mapa junt als nostres germans de llengua. Açò últim (el mapa) és un dels factors importants que la fan símbol, això i ser la televisió de Catalunya. Platònicament, Catalunya és l'equivalent a la idea del Bé en la ment de gran part de la gent que ahir es manifestà. I esque Catalunya és el paradís, tots tenim exemples fàcils als que accedir: l'AVL és roïna, l'IEC és bo; Camps és un franquista, Mas un conservador civilitzat; la Ciutat de les Arts i les Ciències és una obra d'especulació, el Fòrum fou una obra que consolidava la posició internacional de Barcelona... La mitificació d'allò català provoca eixes boniques mostres d'irracionalitat “racional” quan un català es queixa de, per exemple l'IEC, sempre n'hi ha un valencià disposat a dir “No se de que te queixes l'AVL és pitjor”; tinguen per segur que l'AVL no és considerada pitjor perquè ho siga des d'un suposat punt de vista objectiu. Ho és a priori, perquè en la escala de valors la paraula “Valenciana” és un problema, que s'agreuja més quan la enfrontem a la paraula “Catalans” de l'IEC. I esque que l'auto-odi valentí té més d'una cara. N'hi ha l'auto-odi del valencià que adquireix una mala consciència i s'aboca a les imatges construïdes pel nacionalisme espanyol, però com ja hem vist n'hi ha el valencià que igualment s'aboca a les imatges construïdes pel nacionalisme català, que no té per que ser precisament fusterià, malgrat que els que s'aboquen, s'hi consideren fusterians.

Retornant als símbols. Estos tenen una importància capital en la vida humana, els símbols evoquen les nostres visions del món, per això quan ens ataquen un, la reacció natural és defensar-lo, ja que ens estan atacant en realitat el nostre món, la nostra escala de valors que defineix com ens relacionem amb el que ens envolta. Caldria fer una reflexió sobre la conveniència dels símbols, sempre cal. Així doncs, i aplicant la objectivitat, TV3, és la televisió dels valencians? No, més enllà de l'espai meteorològic i de les visions esbiaixades amb les que se'ns representa. Ja ho vaig dir en una entrada anterior, allò valencià és mesurat sempre en funció d'una escala de valors subjectius de catalanitat, és a dir, allò identitari valencià és bo i apareix al Telenotícies si té com a referent la catalanitat i els seus suposats valors (modernitat, democràcia, identitat, europeitat...); allò polític valencià que apareix fa referència a la no-catalanitat, en este cas la hispanitat amb els seus contra-valors (corrupció, populisme, regionalisme...). TV3 està lluny de ser una televisió pensada per als valencians. Deixa prou a desitjar com a símbol propi valencians; ara bé, ja ho he dit els símbols són necessaris, per tant el que cal en este cas, és mirar la escala amb la qual prioritzem uns o altres. En este cas pense que les prioritats estan totalment capgirades; en una data simbòlica com és el 25 d'Abril, la esquerra valencianista deuria apel·lar a símbols més importants com la fi del Regne de València i a valors i actituds pròpies de la esquerra. Seguint l'exemple de l'últim 9 d'Octubre, el lema “Drets socials i nacionals”, condensava prou bé quina deuria ser la nostra via a seguir pel que fa a símbols importants. Dalt de la colina ens deuria estar esperant un futur millor, no Josep Cuní dient “Prou!”.

Així doncs, ahir la gent que plenava el trajecte entre les dues portes que queden en peu de la antiga muralla de la ciutat no seguia el model àrab, com el promotor de l'acte vol fer vore. Ni tant sols hi era present l'esperit que l'any 77, més enllà de l'estil transicionero de la gent gran escoltant a Llach, plenà les mateixes torres de Serrans amb gent d'arreu del País per a reivindicar-lo, per a reivindicar un país que significava democràcia, igualtat, oportunitats, progrés, etc... De moment ja hem fet d'Eliseu Supporters a lo Hashim Thaçi, hem repetit el tòpic i hem definit més el marc dels nostres enemics; l'any que ve, més?

Medina

La banda Oest d'Aràbia comprén un territori que, encaixonat entre el Mar Roig, la serralada costanera paral·lela i el Iemen rep el nom de Hijaz. És en esta regió, i antic regne, on trobarem les ciutats més conegudes d'Aràbia pel lector, Meca i Medina, ambdues llocs sants per la seua relació amb la religió primitiva dels àrabs, Mahoma i l'Islam. Fa un segle el Hijaz, restava sotmés al control de l'Imperi Otomà, i ves per on, seguint el moviment nacionalista que a mitjans del segle XIX havia aparegut a Síria i Egipte (a les ciutats del Caire, Beirut i Damasc) seria al Hijaz on es produiria l'epicentre de la revolta dels àrabs contra el domini turc. Coincidint amb la Primera Guerra Mundial i donat que els turcs restaven del costat de les potències de l'Eix, els Aliats, fonamentalment els anglesos, decidiren finançar al xeic de la Meca, Husayn per a que provocara una revolta en la regió i així crear un front entre l'Egipte anglés i els Turcs que serviria per a controlar el front Oriental, a canvi els anglesos garantien la independència i la creació d'un estat àrab, d'Alep al sud d'Aràbia. Dit i fet els àrabs encetaren la revolta per la seua llibertat (malgrat que en el futur les esperances es vorien truncades), però es trobaren amb un problema. Sent l'epicentre de la revolta la Meca, un poc més al nord es trobaren amb Medina, la qual des de feia uns anys disposava d'una línia de ferrocarril que la connectava directament amb Istambul. Als turcs la revolta els pillà per sorpresa, però aprofitant la superioritat tècnica i l'avantatge de rebre subministraments pel ferrocarril es feren forts en la ciutat. Els àrabs intentaren l'assalt a la ciutat, però la superioritat defensiva dels turcs a punt estigué de fer fracassar la revolta, i és ahi on entra un personatge que els sonarà a alguns, Lawrence d'Aràbia. Al seu llibre, "Els set pilars de la saviesa", Lawrence diu que la idea que faria botar als àrabs de Medina a Damasc fou seua. Malgrat això, segons sembla la idea primera, fou en realitat d'Auda ibu Tayi, cap de la tribu dels Howeitat (foto a la dreta); la suggerència d'Auda fou molt simple, passar de Medina i anar a per Àqaba, una ciutat portuària del Mar Roig . Si fou Auda o no qui tingué la idea, el fet és que Lawrence amb això desenvolupà tota una teoria sobre la guerrilla molt interessant que es concretaria després en la entrada que feu sobre la veu "Guerrilla" en la Enciclopèdia Britannica. Està teoria està en gran part, al darrere d'uns guerrillers àrabs que prengueren Damasc als turcs, adavantant-se als anglesos. El punt és que si Medina, ben bé entrava dintre del mapa que els àrabs reclamaven, i tenia un valor com a símbol molt important per a ells, el fet d'haver-se entestat en prendre-la els hauria costat probablement la guerra, i no hagueren arribat mai a Damasc ni a formar el , truncat, estat àrab de la Gran Síria. Així doncs, el simple fet de deixar als turcs atrinxerats en Medina i moure's lliurement pel desert, marcant els objectius militars, o en altres paraules, l'esdevindre de la guerra els àrabs guanyaren a un exèrcit tècnica i numèricament superior. És ahi on resideix la "revolució" de la teoria lawrenciana, s'evita la confrontació, que és alló que l'enemic espera i s'ocupen espais bé secundaris, o que no responen a la lògica seqüencial establerta. En la guerra "normal" (i en qualsevol conflicte) s'espera una confrontació cara a cara. Front això Lawrence fa del no-combat un mantra, l'enemic no és l'objectiu simplement una contingència entre tu i els teus objectius, ser el vent que bufa sobre la terra és allò que la guerrilla ha d'ésser i és ben fàcil quan se'n adona que un soldat només controla el territori que xafa i només pot apuntar a allò que veu.
Pensem en quines són les nostres medines particulars, les del valencianisme, i potser aplicant un poc el cap vorem com portem dècades intentant assaltar-les amb l'únic fruit de la derrota rere derrota. Potser siga hora de tombar cap a Àqaba.

Abans moros que catalans

"Cobrint l'Islam" és una obra d'Edward Saïd, la qual estic gaudint ara. En este treball, Saïd ens parla de com els mitjans de comunicació distorsionen la informació, aplicat en este cas al món musulmà. Com un seguit de tòpics, recollits ja per l'autor en "Orientalisme", es perpetuen i generen una corrent d'opinions i actituds en les relacions amb el món musulmà per a legitimar una actuació del poder, des del colonialisme més clàssic fins a la ocupació militar moderna i el control econòmic del neocolonialisme. Bàsicament, la dialèctica de l'orientalisme, fa que un seguit de situacions tant variades i complexes com les dels mil mil·lions de musulmans amb totes les seues situacions socials, polítiques i culturals i dels estats que habiten siguen mirats a través del cristall dels prejudicis, generalment, hostils. Per exemple en els últims dies he escoltat molta gent preguntant-se si la revolta en Tunísia provocarà l'ascens al poder de l'islamisme (sense qüestionar-se per altra banda la presència d'un govern corrupte i anti-democràtic pel fet de tindre el suport dels països europeus) i de fet hui a la televisió han tret que el lider del partit islamista ha tornat al país, no s'han pres la molèstia de cercar altres faccions dissidents tunisianes i ni molt menys ningú es plantejaria mai en una revolta a un país culturalment cristià, si la situació provocarà l'ascens de sectors cristians"hardcorers" al poder. Però el fenomen no és exclusiu de l'orientalisme. Les visions interessades de la realitat són una constant, començant per que la realitat és diferent per a cada individu, el poder que és el que té els mitjans, genera un discurs tot imposant un consens sobre la realitat que li siga favorable. Una nació amb tota la seua simbologia és una mostra d'açò.
Apliquem açò al País Valencià, el curiós és que trobem dos models "orientalistes" antagònics, per una banda, el "Levante Feliz" i per l'altra un al qual podríem anomenar el del "Sud Infeliç o no tant feliç". El primer ja el coneguem tots, no cal explicació, em centraré en el segon. A l'igual que allò que anomenem (i simplifiquem) com "espanyolisme", generalment, fa seu el primer model i tota la informació que ve des dels seus mitjans passa per eixa lent -tots coneguem la campanya de l'Ave que va a portar milers de persones a les costes del nostre país- allò que anomenen ( i simplifiquen) com a catalanisme, generalment- fa seus els plantejaments del segon. Si des de Madrid (per no dir Castella) som com una mena de dominicans peninsulars -per allò de la platja i la felicitat- des de Barcelona (per no dir Catalunya, i en menor mesura, València) som, segons qui ho mire, una col·lectivitat de jovials o rabiosos, paranoics/esquizofrènics meridionals (en el sentit intel·lectual del terme), que no saben que són ni que volen però que odien Catalunya amb tota la seua ànima, malgrat que en el fons saben que són catalans, cosa que fa una minoria selecta, lluitadora, com si de sioux en reserves es tractara. El jueu anti-semita, l'homosexual homòfob i després els valencians, per altra banda el jueu sionista, el "lobby gay" (permeteu-me la llicència) i Eliseu Climent. Si no miraré el discurs que ens ve des de l'espanyolisme en esta entrada del bloc, és perquè el considere prou mastegat i criticat (generalment, ho fa ell a soles) i per altra banda no és el del món que he escollit.
El fet "orientalista", no costa de vore quan tot el que passa en València és analitzat des de Catalunya o des de dintre pels que (insistisc) anomenen catalanistes. La cobertura sobre-exagerada que se dóna a fets com el secessionisme lingüístic, el blau de la senyera, lo mal que estem, que tot haja de passar en referència (tant negativa com positiva) amb Catalunya o la relació corrupció i caciquisme amb un pretés comportament meridional mediterrani, ens dóna pistes del discurs. Un discurs que, fonamentat en tòpics posteriorment textualitzats, és a dir aquells als quals se'ls ha donat una forma acadèmica en discursos i obres intel·lectuals, acaba condicionant la manera de relacionar-se amb els fets. No costa gens trobar exemples més concrets. Malgrat que no m'agrada generalitzar amb experiències personals, molts valencians ens hem trobat sovint amb situacions paregudes a la que vaig viure quan aní per primera vegada a la Universitat Catalana d'Estiu i algú em preguntà d'on era. Al dir-li que valencià, me contestà amb un "a València esteu molt malament, sort que n'hi ha valencians bons com tu que encara saben que són catalans". Allò important, doncs, en el fet valencià era el pretés setge ètnic al qual estem sotmesos i el fet de que tota la experiència "positiva" valenciana com a tal poguera ser digerida en el concepte de catalanitat. Per altra banda quan comencen els debats bizantins clàssics de casa nostra, coneguem bé tot el llistat de testimonis històrics (gràcies antiblavers.info) que parlem de la consciència nacional catalana i el nom que donaven a la llengua els valencians de temps passats. Per una banda obviant que es pot contestar amb la mateixa manera, per l'altra -i em sembla pitjor- en ambdós casos allò valencià adquireix la categoria d'immutable, com si els valencians fórem un objecte igual ara que fa cinc segles ignorant el present i tots els canvis que qualsevol societat experimenta. I finalment, pel que fa al fet meridional: si per a França, Àfrica comença en els Pirineus, per a molts de les dues vores del Sènia, és este riu qui fa de fita. Això ho vaig llegir en un article d'opinió després de les eleccions del 2007.
Així que amb totes les carències i anàlisis que manquen en esta entrada, al final sembla que a musulmans i valencians ens uneix una cosa més que els arabismes. Com deien aquells, "abans moros que catalans!" O europeus, segons com es mire.