La diferència cau en la percepció que diferents individus tenen d'una cosa. A mesura que ampliem el zoom, grups d'individus consensuen entre ells una percepció determinada, creant-se de pas com a tal, i establint que el que per a un grup és una cosa per a altre és una cosa molt diferent; les seues respectives visions del món. Respecte al propi grup es produeix, per la pròpia necessitat de cohesió, una auto-percepció positiva. Des d'altre grup la visió de serà, depenent del context, neutral o d'hostilitat amb un seguit de gradients. La visió positiva d'altre només es dona si l'altre en qüestió, comparteix la mateixa visió del món o molt pareguda, i sobretot si no competeix directament en el mateix àmbit. Així doncs, resumint, el que per a uns és formar part d'un club exclusiu, per a altres és un gueto. El que canvia el nivell de les percepcions pròpies i alienes, i per tant determina el discurs i acció del grup és el poder del que es disposa. Així quan el teu rival té molt de poder no és un dissident, és un totalitari, un feixista, un mentider, etc... Quan té poc poder no és ningú, o bé són enemics insignificants o bé peons que poden ser utilitzats per als propis interessos. Quan tens molt de poder et sents capaç de tot, orgullós, irònicament de la mateixa manera es reacciona sovint quan no se té poder, amb l'orgull també. I esque l'orgull és una defensa, ara bé, no és ni de lluny la millor defensa i de vegades resulta un canó apuntat cap a les pròpies línies.
Quan hom addueix contínuament a la autocrítica en les organitzacions d'esquerra, a més com un element que les auto-defineix, deuria tindre en ment que la autocrítica s'ha de fer intentar superant la barrera de la visió pròpia. Si esta no se supera l'únic que es produeix és, en el millor dels casos, un canvi de càrrecs en la organització en qüestió i bones declaracions. Esta manca de saber mirar-se d'altra forma, junt amb un orgull utilitzat com a defensa del grup, és un dels majors handicaps que la esquerra valenciana, i en especial la valencianista, en té. Ha provocat i provoca, l'ostracisme bé imposat, bé voluntari d'individus que en el mateix moment que mostren un poc de pensament autocrític o noves idees, bé són expulsats o bé se'ls margina conscientment en el millor del casos, provocant que siguen ells mateixos els que es vagen. S'addueix en estos casos al mantindre una línia fixa en el grup, tot i que la major part de les vegades el que està en joc és la posició dels líders del grup i/o la seua cohesió, que en molts casos venen a ser la mateixa cosa. Des de l'aspecte extern, impedeix que entre més gent a participar del projecte, ja que s'obliga a la persona interessada a ingressar a passar per les litúrgies pròpies si esque vol entrar, malgrat que compartisca el leitmotiv polític del grup, i l'únic que se aconsegueix és cremar les il·lusions d'algunes persones. Tot es sacrifica al ídol de l'orgull per a que este mantinga el grup viu i cohesionat i/o als seus líders. Poc importa si som 2 o 40.000.
Per tant tenim un cercle viciós que es manifesta de la següent manera en les organitzacions xicotetes o amb escàs poder com per exemple la esquerra valencianista: al ser un grup amb poc de poder s'activa el mecanisme que permeta mantindre la supervivència d'ell mateix, al cap i a la fi et sents amenaçat contínuament, apareix l'orgull com a mecanisme de defensa ("nosaltres no estem equivocats, són la resta"). El mateix orgull que impedeix mirar-se d'altra manera, el que castiga la "dissidència" i el criticisme. És irònicament el mecanisme de defensa el que et fa previsible. Esta previsibilitat permet que l'altre grup que té el poder sàpiga per on van a anar les teues reaccions i per tant te pot utilitzar com un peó i alhora mantindre't amenaçat tornant a iniciar el cicle. Mentre, tu pensaràs que la resta del món està equivocat i que si els valencians foren Harry Potter, votarien a Voldemort.
0 comentaris:
Publica un comentari