Abans moros que catalans

"Cobrint l'Islam" és una obra d'Edward Saïd, la qual estic gaudint ara. En este treball, Saïd ens parla de com els mitjans de comunicació distorsionen la informació, aplicat en este cas al món musulmà. Com un seguit de tòpics, recollits ja per l'autor en "Orientalisme", es perpetuen i generen una corrent d'opinions i actituds en les relacions amb el món musulmà per a legitimar una actuació del poder, des del colonialisme més clàssic fins a la ocupació militar moderna i el control econòmic del neocolonialisme. Bàsicament, la dialèctica de l'orientalisme, fa que un seguit de situacions tant variades i complexes com les dels mil mil·lions de musulmans amb totes les seues situacions socials, polítiques i culturals i dels estats que habiten siguen mirats a través del cristall dels prejudicis, generalment, hostils. Per exemple en els últims dies he escoltat molta gent preguntant-se si la revolta en Tunísia provocarà l'ascens al poder de l'islamisme (sense qüestionar-se per altra banda la presència d'un govern corrupte i anti-democràtic pel fet de tindre el suport dels països europeus) i de fet hui a la televisió han tret que el lider del partit islamista ha tornat al país, no s'han pres la molèstia de cercar altres faccions dissidents tunisianes i ni molt menys ningú es plantejaria mai en una revolta a un país culturalment cristià, si la situació provocarà l'ascens de sectors cristians"hardcorers" al poder. Però el fenomen no és exclusiu de l'orientalisme. Les visions interessades de la realitat són una constant, començant per que la realitat és diferent per a cada individu, el poder que és el que té els mitjans, genera un discurs tot imposant un consens sobre la realitat que li siga favorable. Una nació amb tota la seua simbologia és una mostra d'açò.
Apliquem açò al País Valencià, el curiós és que trobem dos models "orientalistes" antagònics, per una banda, el "Levante Feliz" i per l'altra un al qual podríem anomenar el del "Sud Infeliç o no tant feliç". El primer ja el coneguem tots, no cal explicació, em centraré en el segon. A l'igual que allò que anomenem (i simplifiquem) com "espanyolisme", generalment, fa seu el primer model i tota la informació que ve des dels seus mitjans passa per eixa lent -tots coneguem la campanya de l'Ave que va a portar milers de persones a les costes del nostre país- allò que anomenen ( i simplifiquen) com a catalanisme, generalment- fa seus els plantejaments del segon. Si des de Madrid (per no dir Castella) som com una mena de dominicans peninsulars -per allò de la platja i la felicitat- des de Barcelona (per no dir Catalunya, i en menor mesura, València) som, segons qui ho mire, una col·lectivitat de jovials o rabiosos, paranoics/esquizofrènics meridionals (en el sentit intel·lectual del terme), que no saben que són ni que volen però que odien Catalunya amb tota la seua ànima, malgrat que en el fons saben que són catalans, cosa que fa una minoria selecta, lluitadora, com si de sioux en reserves es tractara. El jueu anti-semita, l'homosexual homòfob i després els valencians, per altra banda el jueu sionista, el "lobby gay" (permeteu-me la llicència) i Eliseu Climent. Si no miraré el discurs que ens ve des de l'espanyolisme en esta entrada del bloc, és perquè el considere prou mastegat i criticat (generalment, ho fa ell a soles) i per altra banda no és el del món que he escollit.
El fet "orientalista", no costa de vore quan tot el que passa en València és analitzat des de Catalunya o des de dintre pels que (insistisc) anomenen catalanistes. La cobertura sobre-exagerada que se dóna a fets com el secessionisme lingüístic, el blau de la senyera, lo mal que estem, que tot haja de passar en referència (tant negativa com positiva) amb Catalunya o la relació corrupció i caciquisme amb un pretés comportament meridional mediterrani, ens dóna pistes del discurs. Un discurs que, fonamentat en tòpics posteriorment textualitzats, és a dir aquells als quals se'ls ha donat una forma acadèmica en discursos i obres intel·lectuals, acaba condicionant la manera de relacionar-se amb els fets. No costa gens trobar exemples més concrets. Malgrat que no m'agrada generalitzar amb experiències personals, molts valencians ens hem trobat sovint amb situacions paregudes a la que vaig viure quan aní per primera vegada a la Universitat Catalana d'Estiu i algú em preguntà d'on era. Al dir-li que valencià, me contestà amb un "a València esteu molt malament, sort que n'hi ha valencians bons com tu que encara saben que són catalans". Allò important, doncs, en el fet valencià era el pretés setge ètnic al qual estem sotmesos i el fet de que tota la experiència "positiva" valenciana com a tal poguera ser digerida en el concepte de catalanitat. Per altra banda quan comencen els debats bizantins clàssics de casa nostra, coneguem bé tot el llistat de testimonis històrics (gràcies antiblavers.info) que parlem de la consciència nacional catalana i el nom que donaven a la llengua els valencians de temps passats. Per una banda obviant que es pot contestar amb la mateixa manera, per l'altra -i em sembla pitjor- en ambdós casos allò valencià adquireix la categoria d'immutable, com si els valencians fórem un objecte igual ara que fa cinc segles ignorant el present i tots els canvis que qualsevol societat experimenta. I finalment, pel que fa al fet meridional: si per a França, Àfrica comença en els Pirineus, per a molts de les dues vores del Sènia, és este riu qui fa de fita. Això ho vaig llegir en un article d'opinió després de les eleccions del 2007.
Així que amb totes les carències i anàlisis que manquen en esta entrada, al final sembla que a musulmans i valencians ens uneix una cosa més que els arabismes. Com deien aquells, "abans moros que catalans!" O europeus, segons com es mire.