Llegia hui l'article de Javier Marías a "El País Semanal", al principi m'ha sorprès un ataca directe al PSOE des d'una posició d'esquerres al qual se'l retreu la seua actitud, l'insult al socialisme, etc... . Al cap i a la fi el text gira entorn de l'amenaça que la alternativa al PSOE és el PP, i que este resoldria els problemes econòmics (com ha dit Rajoy) privatitzant les ja poques empreses públiques que queden. I acabar amb un, "estamos entre la espada i la pared". La defensa implícita del PSOE ha acabat eliminant el factor sorpresa inicial. També, Alarte, deia ahir que se'ls ha de votar perquè hem d'escollir entre la "decència" i el PP; la política sense continguts. I esque és molt trist que un partit s'haja de fonamentar en un "els altres són pitjor", però més trist encara és que gent d'esquerres acabe acceptant-ho, o pitjor escampe la idea. Adéu a la justícia social, la igualtat, els serveis públics i la llibertat. Benvinguda siga la dictadura de l'alternança entre Màlaga i "Malagón", al cap i a la fi adéu democràcia si esque l'hem tinguda mai.
Es comenta en l'article també, un punt interessant, el PSOE i Esquerra Unida, esta darrera més, deixen a desitjar per la manca d'enteniment que hi tenen sobre el que és democràcia. Si EU té menys enteniment ara per a Marías, supose que és pel contraatac del PCE al si de la organització, que no cal dir que ha eliminat qualsevol voix dissonante en una organització que sempre ha volgut caracteritzar-se com la casa comuna de la esquerra. Vet ací, un comentari del text es transforma, al meu parer en allò que ens interessa com a esquerra, la democràcia. Com entenem la democràcia la esquerra? I esque la democràcia que s'exerceix des dels partits, siguen "rojos" o "azulones", la representativitat que elimina la veu a sectors de població, deixa prou a desitjar. Al final del franquisme ens les prometien bones, i és el que portà a la mobilització i ajudà al canvi. Des del principi, però, ja es començaren a dinamitar les esperances, i ho van fer els partits d'esquerra. 30 anys després amb el mateix sistema de fer les coses han dut a açò, el cansament i l'acceptació d'una situació que atempta contra la mateixa idea que sustenta teòricament a la democràcia. Fins a la meitat dels 90 la "esquerra" estigué vivint de la inèrcia assolida en el moment del canvi, després tornà a l'Estat en la segona meitat dels 2000 (no al nostre País, cosa que fa més trista encara a la esquerra valenciana) perquè la gent volia un canvi i avançar (recordeu la promesa de la reforma de la Constitució?). Això no s'ha complert, i el problema més que l'estancament, és l'acceptació de l'establiment d'una oligarquia de logotips. Quan la esquerra, o aquell que es diu d'esquerra, juga al joc de la dreta, perd. I el PSOE ara mateix és l'exemple palpable. Ara bé, els dóna igual, mantindran la seua quota de poder que ratifica el sistema d'alternança, la segona Restauració Borbònica, com la primera.
El que volem la gent d'esquerres és el canvi, torpedejar el vaixell del confondre estabilitat amb immobilisme. Volem democràcia de dalt a baix, no ratificar un poder. Així doncs, el millor que podem fer no és mirar qui guanyarà les properes eleccions o qui deixarà de fer-ho, que evidentment tindrà la seua importància. Allò important serà organitzar-se i començar una revolució que canvie les coses de tal manera que no haguem de preocupar-nos de votar per a caure al foc o les brases.
0 comentaris:
Publica un comentari