Èpica

No feia molt, que s'havien començat a sentir els tambors. El soroll s'estenia per tota la ciutat i els soldats que no estaven encara preparats corrien a les muralles. Els turcs havien arribat més prompte del que s'esperava... Dies després, el pànic era la més raonable de les conductes. El bombardeig continua estava desfent les, en teoria, inexpugnables muralles, que a poc a poc anaven cedint; mentre, als afores anava preparant-se l'exèrcit dels infidels, amb els estendards al vent, els cants dels geníssers, i el tràfec constant d'esclaus que portaven coses. Mereixia la pena morir per un imperi decadent, en el que la seua aristocràcia es barallava contínuament per accedir a la dignitat imperial? Molts, ja havien abandonat la ciutat, altres ho intentarien.
Quan, el soldà Mehmet entrà en Istanbul, el primer que va fer, fou convertir la majoria de les esglésies en mesquites on rendir culte a Déu, que li havia atorgat tant gran victòria. Inclús la gran basílica, orgull dels cristians, havia quedat transformada en mesquita. Esta fou la victòria que va permetre als turcs, al capdavant de tots els creients del món avançar vers els infidels. Si haguéreu vist la desfilada, amb tots els guerrers amb les seues millors gales. Si haguéreu vist les festes i la alegria... Ben cert que esta era la millor victòria que els segles havien contemplat, i amb la qual Al·làh havia premiat el soldà.

El mateix fet, dues èpiques. La primera és una èpica derrotista, la segona la d'algú que ha assolit un gran objectiu i veu que el futur li somriu. El vell que mor, el jove que comença. Tot queda reflectit i la èpica juga un paper fonamental, genera un discurs pel qual es recorda algun fet passat, que uneix a les generacions presents en un continu, tots fem èpica. I esque inclús si no en tens, la crees. Per exemple, la Guerra dels Segadors no fou, objectivament, el moviment nacionalista que contínuament es ven a la societat catalana, més bé al contrari, ja que els seus capitosts no tingueren cap remordiment en unir Catalunya a França i després de comprovar que la situació pintava pitjor, tornar a la Corona Hispànica. I això no lleva que l'himne de Catalunya siguen els segadors, i que el fet siga un dels pilars de l'imaginari, primer del nacionalisme català. O la guerra del 1812 entre Gran Bretanya i els Estats Units, és recordada pels canadencs com el seu despertar "nacional" malgrat lluitar com a colònia britànica, defensant els interessos de sa Majestat. Igual fan els espanyols, els xinesos o els nigerians. La qüestió és tindre "llegendes" amb les quals projectar els projectes polítics presents en el passat, i així donar-los de coherència de grup i per al grup, "mireu, som nacionalistes; però esque els nostres avantpassat al segle XVII ja ho eren, perquè defensaren una Catalunya lliure d'Espanya".
N'hi ha diversos tipus d'èpica; per exemple em ve al cap que Joan Fuster diguera que els valencians no ne teníem, però Mollà i Mira en De Impura Natione li contestaren que si ben bé no teníem la èpica de Guifre el Pilós, dels Almogàvers i de la excursió a Grècia, a la qual Fuster es referia; els valencians teníem una èpica "civil", amb els Furs, Ausiàs March i el Tirant. Així doncs, la èpica no existeix per se, es crea, i com a tal no ens ha de fer cap mal idear-ne i aplicar-la; genera imaginari de grup, fonamenta en uns fets les idees que este defensa, el dóna coherència,legitimitat i cohesió i sobretot és una de les millors armes que es poden utilitzar en les "guerres" ideològiques. Això si, com tot cal tindre una bona arma i saber utilitzar-la.
I esque la èpica del valencianisme es pareix més a la dels que han perdut Constantinoble que a la dels que han guanyat Istanbul; la diferència és que una vegada ha caigut Constantinoble podem pensar en recuperar-la, però València no ha caigut. Nosaltres aboquem contínuament la idea de la resistència, de la lluita, del patiment per la terra... Però pensem, si a la gent ja li costa entrar en un projecte, vendre'ls un el el qual estan ací perquè els han parit per a vetlar, no resulta contraproduent? I més encara, si la nostra "aristocràcia" el que ens mostra contínuament és ineptitud i simplement ganes de tindre cadira, passe el que passe? Amb els que estem en este món pot funcionar, però funcionarà amb el meu veí? La experiència d'anys en els quals la nul·la atenció de la nostra societat cap a nosaltres ens ho demostren. No estic tirant-li la culpa de la nostra situació únicament a açò, però és evident que els discurs no és bo, és poc atractiu per a la nostra societat i segurament, per a qualsevol societat occidental moderna. La èpica dels perdedors al meu parer funciona en societats no acomodades, i si ben bé la "comoditat" de la nostra és relativa, allò que importa és la imatge que la pròpia societat té d'ella mateixa en este cas. N'hi hagué un moment que érem els turcs, anàvem a prendre Constantinoble i la anàvem a convertir en Istanbul, llavors si que funcionava. No teníem res, i anàvem a aconseguir-ho tot. Però el setge ens eixí malament, i l'aristocràcia aconseguí rentar-se la cara i continuar al seu lloc tranquil·lament. I esque llavors, volíem un canvi i el que és més important vam aconseguir que la gent pensara que entre tots el podíem assolir; ara per contra, ens limitem a procurar mantindre el poc que tenim, resistint a l'altra banda del Bòsfor mentre la cristiandat reforçada prova d'entrar en Àsia. El pitjor és que en comptes de convèncer gent per a que s'unisca a nosaltres els convidem a que participen en una cosa més semblant a una operació mort que a una resistència que pretén guanyar alguna vegada. Això si, si moren ho faran de manera honrosa per la ¿pàtria?.
Així doncs, pense que ens cal una "èpica" que no ens diga que estem ací per a patir, sinó que estem ací per a canviar les coses, que podem botar les muralles de Constantinoble, dir-li al nostre país País, normalitzar la nostra llengua, llevar-li el poder als cacics de sempre, etc... en definitiva per a guanyar. Perquè el primer pas és il·lusionar.